Palestina entrant a sa casa. Al fons dos colons i l’assentament de Tel Rumeida, Hebron
Shuhada Street, el que abans fóra un carrer comercial ara és un carrer fantasma on sols passen cotxes de colons i l’exèrcit
Xiquet juga al carrer al costat d’un ‘Checkpoint’
Casa cremant-se. ‘There is no fire, only smoke‘
Carrer comercial d’Hebron amb una tanca al sostre (a dalt hi ha l’assentament)
Palestí és identificat i registrat a l’H2
Xiquets del camp d’estiu ‘Friendship and solidarity‘
Suhada street
Hebron
per Pau Romero i Esteve Ribera
Al-Khalil, que es com s’anomena en àrab Hebron, és la ciutat més extensa de Cisjordània. És una ciutat emblemàtica per a tres religions, ja que és on es troba la tomba d’Abraham, allí podem trobar en un mateix edifici una sinagoga i una mesquita. Abans que començara el projecte sionista, la ciutat tenia una comunitat jueva integrada completament en la vida pública (participaven als consells municipals, parlaven llengua àrab, etc.).
Durant els anys 20, el sionisme estava promovent una migració massiva i creant una espècie d’estat paral·lel al protectorat britànic. Al 1929, la difusió de rumors segons els quals els nouvinguts planejaven ocupar palestina i matar els àrabs, van provocar revoltes que acabaren amb l’assassinat de 67 jueus. Després d’això, la comunitat jueva va deixar Hebron i fou ressituada per l’autoritat britànica en altres parts del país.
Aquest esdeveniment fa d’Hebron una plaça emblemàtica per al sionisme.
Al 1967, les Forces de “Defensa” d’Israel, van ocupar militarment Gaza i Cisjordània, ciutat per ciutat, poble per poble. Aquesta ocupació va provocar una altra onada de refugiats, i va ocupar també camps de refugiats que ja havien estat expulsats de les seves cases al 1948.
Al 1968, després de l’ocupació militar de la ciutat, el fonamentalista religiós Rabi Moshe Levinger va fer una crida per anar-hi i quedar-s’hi a viure. El ministre de defensa (i ex-terrorista) Moshe Dàian els va ressituar a una base militar pròxima en el que seria el primer assentament, més endavant conegut com a Kiryat Arba. Cal remarcar que aquestos no eren àrabs-jueus, i que la nova comunitat jueva no guardava cap relació amb els que hi havien viscut durant segles a la ciutat.
Al 1972, una vintena de famílies van ocupar cases que pertanyien a palestins. D’aquesta manera va començar la colonització del casc antic de la ciutat d’Hebron.
El problema dels assentaments i el procés d’ocupació de l’espai que s’està duent a terme ara mateix és complex (més endavant ja en parlarem). A Hebron, però, la situació és molt impactant, ja que a part dels habituals assentaments i bases militars que solen rodejar les ciutats palestines, els assentaments es troben a dins mateix de la ciutat palestina, al seu casc antic.
Actualment, Hebron te 5 assentaments, 4 d’ells a dins de la ciutat (a base d’expulsar palestins), i el de fora (Kiryat Arba) és molt més gran, amb unes 7.000 persones.
Als 4 assentaments de la ciutat vella, hi viuen al voltant de 500 colons, i uns 4.000 soldats per “raons de seguretat”.
Des que hi ha els assentaments a la ciutat vella, els continuats abusos per part dels colons i l’exèrcit han fet que dels 7.500 palestins que hi vivien al 1967 en quedaren tan sols 1.500 al 1990.
Amb els acords d’Oslo, es va redactar el Protocol d’Hebron, dissenyat per reduir les tensions a la ciutat fins que s’arribara a un acord definitiu sobre el seu estatus. (Com és habitual quan es tracta de cedir territori, l’estat d’Israel no ha modificat la situació i intenta fer permanent un acord provisional -amb l’autonomia palestina i el concepte de “seguretat per territoris” passa el mateix-). Aquesta vegada es va dividir la ciutat en dues zones: H1, sota jurisdicció de l’Autoritat Nacional Palestina, i l’H2, sota control Israelià.
L’H2 inclou la ciutat vella i els assentaments que hi ha escampats per dins, així com els barris perifèrics d’aquesta part de la ciutat. En total son uns 45.000 els palestins que hi viuen a dins.
Els israelians utilitzen una serie de recursos que, sota el pretext de la seguretat, encobreixen un sistema de discriminació i càstig col·lectiu.
Mentre els colons son jutjats per la cort israeliana, els palestins estan sotmesos a la llei militar establida després de l’ocupació. En aquesta “justícia”, el principi d’igualtat davant la llei és trencat; una situació on la identitat ètnica determina el sistema legal. A més a més, la cort israeliana és tremendament benvolent quan es tracta de jutjar violències contra els palestins. El mateix Rabi Levinger fou condemnat a 10 setmanes(!!) de presó per assassinar un palestí desarmat, al mateix temps, un palestí pot passar 6 mesos a la presó sense cap càrrec ni judici…
A més a més, hi ha carrers que són “d’us exclusiu per a jueus” on no està permés que circulen palestins, d’altres on no està permés que accedisquen vehicles palestins, i també d’altres on no poden obrir comerços o on només poden entrar els veïns que hi viuen…
Els comandaments militars tenen potestat per decretar “toc de queda”, però aquest sols afecta els palestins. Aquestos tocs de queda no tenen limitacions temporals i en moltes ocasions tenen lloc a dins de l’H1, teòricament sota plena jurisdicció de l’ANP…
Una altra de les mesures de pressió sobre els palestins són els enderrocaments de cases “per raons de seguretat”. Els enderrocaments son extrajudicials, sense càrrecs, sense judici ni possibilitat d’apel·lació. A Hebron, entre el 2.000 i el 2003, foren enderrocades 74 cases per “raons de seguretat” i altres 61 per estar construïdes sense permís. (Israel no concedeix cap permís de construcció als palestins, al mateix temps que finança la construcció d’assentaments il·legals on els palestins no poden construir. Cap bulldozer no ha destruït les construccions il·legals dels colons). Per comprendre-ho hem de traspassar els números, pensar en les famílies que han quedat al carrer i sense res, per causes arbitraries. (Quan s’acusa algú d’amar “terroristes” no es comprova si hi ha ningú amagat, primer es tomben les parets -deixant una mena de 13 Rue del Percebe-. I no penseu que hi ha cap indemnització. Ni tan sols es demana disculpes…).
Aquest estiu vam estar treballant amb el Moviment de Solidaritat Internacional (ISM), a l’H2 d’Hebron. Allí dúiem a terme tasques d’observació als controls militars que hi havia per a documentar possibles abusos, vigilàvem cases que els colons han intentat destruir i preníem part en les protestes no violentes que es duien a terme. Moltes vegades la simple presència dels internacionals suavitzava els abusos contra els palestins. Segons un activista americà, les coses havien millorat molt des de l’altra vegada que hi havia estat, quan començava l’actuació de l’ISM a Hebron.
És realment impactant el contrast entre l’H1 i l’H2. Suhada Street, el que ans fóra un carrer comercial ple de vida, s’ha convertit en un carrer fantasma. La meitat de les cases estan buides, totes les botigues tancades (sols poden entrar al barri els veïns que hi viuen). Els vidres trencats de les cases i les botigues clausurades amb estrelles de David pintades a les portes dels comerços feien inevitable una comparació amb l’alemanya dels anys 30. L’estat d’Israel és un enorme ghetto… amb ciutats, carreteres i carrers d’ús exclusiu per a jueus, és un altre apartheid a què Occident dóna suport.
Estant allí, vivint amb palestins ocupats, es produeixen situacions molt curioses. Una nit, els colons calaren foc a una casa palestina que es trobava llindant amb l’assentament. Quan hi arribàrem, el fum eixia per les finestres i la teulada, i un grup de colons ho observava tranquil·lament. A l’altra banda d’una tanca hi havia el barri palestí, i quan una família ens estava dient que el foc ja duia una bona estona, aparegueren uns soldats per dir-nos que no podíem estar allí, que era un carrer sols per a colons. Els preguntàrem pels bombers i digueren que ja els havien avisat. Al cap d’una estona (sense que sentírem per cap lloc els bombers), arribaren més soldats i policia, aquestos també deien que els bombers estaven avisats. El temps passava i la casa seguia cremant…
Finalment, va vindre un policia amb galons (deuria ser algun superior), i davant la nostra insistència amb allò dels bombers ens va dir que no feien falta. Per a què feien falta els bombers si sols es tractava de fum?? (There is no fire, only smoke). En aquesta absurda situació (digna dels millors Monty Python), el policia ens instava a demostrar-li l’existència del foc, mentre el fum no parava de sortir per la teulada (què feien falta, flames de 5 metres??)
Però la cosa no acabava ací… després de vore que no se n’anàvem, i de parlar amb els colons (que eren de ben segur els autors del “fum”), ens va demanar a tots els passaports tot dient que un colon ens havia vist calar foc al edifici, i que haurien d’iniciar una investigació (increïble).
Després d’això, van marxar tots i ens quedarem nosaltres amb la casa cremant…
Quina seria la resposta si el que cremara fóra un assentament? És possible el fum sense el foc? I… per a què comences una investigació sobre quelcom que no és “res”??
És tan sols un dels absurds del dia a dia, una de les moltes coses que fan els colons per a anar guanyant terreny a la ciutat vella.
Al principal carrer comercial (a l’H1), els palestins reben pressions contínues perquè tanquen els seus comerços, i hi ha molts que mantenen l’activitat sense beneficis, com a mostra de resistència. El carrer té una reixa al damunt (vore foto) a les parts que queden a sota dels assentaments, ja que els colons els llancen escombraries, líquids pestilents i inclús codols. Hi ha algun comerç que ha estat enderrocat, i en ocasions han realitzat invasions militars per a soldar les portes dels comerços (perquè no pogueren obrir…). És una de les estratègies per anar ocupant espai al casc antic, a base de fer la vida impossible als palestins.
Nosaltres teníem la casa al costat de l’assentament de Tel Rumeida, tots els veïns eren sotmesos diàriament a registres i identificacions. Tot el que passa pels controls és obert i inspeccionat, els joves han d’alçar-se la camisa i ser registrats per un soldat mentre l’altre l’apunta amb el fusell. En aquestos controls, especialment als de la mesquita d’Abraham, les detencions son usuals, i poden passar llargues estones retinguts per comprovar la seva identitat.
Passant els dies observant els controls militars es perceben les tensions entre les dues comunitats. Els colons tenen total impunitat per a cometre abusos envers els palestins, mentre que els palestins estan subjectes a detencions arbitraries o sota acusacions falses (que ja hem vist que no els costen massa de fer…). A aquestos pareixia molestar-los bastant la presència internacional. A un company anglés el rodejaren uns 6 encaputxats, li robaren la càmera de vídeo i li pegaren una pallissa… a un lloc perfectament visible per als soldats, que no feren res per “mantenir l’ordre”.
Tot això afecta també els xiquets; s’odien els uns als altres des de ben petits. Tots els xiquets han jugat alguna vegada a barallar-se (com les típiques rivalitats entre col·legis o pobles veïns), el problema es que ací hi ha un odi real latent a la societat, i una part que està protegida per l’exèrcit. Un pare ens donava les gràcies per la nostra presència; els seus fills tenien por dels colons i no eixien a jugar al carrer si no hi érem nosaltres.
Observar-los jugar, i les seves reaccions a moltes situacions, es feia evident l’odi, la por i la violència que s’havia traslladat a les seves relacions personals, l’ocupació destrueix també les seves infàncies. Quan intentaves ensenyar-los a fer malabars, era inevitable que se’ls acabaren tirant com si fossen pedres, els seus dibuixos tenen per tema tancs, fusells i gent estesa al terra…
Aquesta era una de les raons per les quals col·laboràvem amb una mena d’escola d’estiu, on s’educava en els valors de la no violència, però es ben difícil de defendre aquesta posició en una situació tan extrema, quan convius dia a dia amb la total impunitat per als culpables i poc a poc va empitjorant la teva situació.
Ara mateix, el projecte que tenen en marxa és la connexió entre tots els assentaments d’Hebron per a establir una zona completament aïllada dels palestins amb un “mur de seguretat” que travesse la ciutat antiga.
La vida sota l’ocupació
La segona xarrada del Cicle de Conferències sobre Israel i Palestina anà a càrrec de Pau Romero i Esteve Ribera, activistes del Moviment Internacional de Solidaritat (ISM en les sigles angleses), que ens mostraren el dia a dia que varen poder viure a Cisjordània durant el temps que hi varen passar. A banda d’una exposició històrica sintètica, la xarrada es va centrar en el que és la vida diària dels palestins que han de viure sota l’ocupació: checkpoints, incursions de l’exèrcit israelià fins i tot dins de la zona exclusiva palestina, el moviment dels colons israelians i la manera com a poc a poc els van furtant la terra, etc. Tot va estar amanit amb nombroses imatges i presentacions que varen donar testimoni del que Pau i Esteve varen viure a Palestina. Realment, és impossible fer-se’n una idea si no s’està al territori, però amb les fotos i els videos que vàrem poder veure ens acostàrem a la realitat de les persones que pateixen el conflicte de primera mà.
Anaclet Pons inaugura el Cicle de Conferències sobre Israel i Palestina tot endinsant-nos en les arrels del conflicte
El professor d’història contemporània de la Universitat de València (a la dreta, en la imatge, en un moment de la conferència) va fer llum al públic sobre les arrels del conflicte actual entre l’Estat d’Israel i els Palestins a la disputada Terra Santa. Pons es va endinsar en les justificacions històriques que ambdues parts exhibeixen per poder comprendre els termes en què es disputa la guerra ideològica hui en dia. En aquest sentit, la conferència va començar tot remuntant-se a les fonts bíbliques i a les diferents interpretacions que en fan ambdós bàndols. D’aquesta manera, vàrem poder situar-nos en el llenguatge que es fa servir en la disputa entre palestins i israelians i entendre què volen dir quan es parla de l’Explanada de les Mesquites o del Mur de les Lamentacions. El seu caràcter, que passa de merament simbòlic a tràgicament pràctic, el va il·lustrar Pons en referir-se al fracàs de les negociacions del Full de Ruta per la ciutat d’Hebron, on només viuen 500 jueus al barri vell però que esdevé irrenunciable per a Israel pel seu caràcter d’espai sagrat.
Aquesta constant és la que va marcar la conferència: explicar els esdeveniments contemporanis, des de la compra de terres per l’incipient sionisme del segle XIX fins als acords de Camp David, tot fent referència a què significa cada símbol, cada matèria de disputa per a cada bàndol. A més a més, Pons va fer una dissecció de les diverses situacions en què se situa la legalitat israeliana respecte als palestins: des de l’status de Jerusalem Est, fins a les divisions i zones de divers control de Cisjordània i, finalment, passant per la recent retirada unilateral de Gaza. I és que els palestins passen del 20% de la població de l’Estat d’Israel, amb tots els drets de ciutadania reconeguts però amb una discriminació de facto. Però també esdevenen refugiats dins dels territoris ocupats o dels estats àrabs veïns, on les situacions canvien de diversa manera. Així mateix, hi ha la consideració de resident estranger o simplement els llimbs jurídics d’algú que, legalment, no existeix. En definitiva, una realitat i una tragèdia molt polièdrica, que Pons ens va ajudar a mirar de compendre i engrescar a informar-nos-en de manera fidel.
Dijous de la setmana vinent, 21 de maig, a les 20:00, tindrà lloc a la Casa de Cultura la xarrada sobre el dia a dia de la vida sota l’ocupació israeliana
Ens hi veiem!
CICLE DE CONFERÈNCIES SOBRE ISRAEL I PALESTINA
Dijous 14 de maig, a les 20:00: Palestina, les arrels d’un conflicte. Conferència a càrrec d’Anaclet Pons.
Dijous 21 de maig, a les 20:00: La vida sota l’ocupació. Xarrada i exposició de fotos a càrrec de membres de l’ISM
Dijous 28 de maig, a les 20:00: El moviment de Hamàs. Conferència a càrrec de Lola Bañón, periodista membre de l’UNRWA
Lloc: Casa de Cultura, Torrent (Carrer de Sagra, 13)
El conflicte araboisraelià, la disputa entre l’estat sionista i els palestins, el control de Terra Santa -i potser per això mateix maleïda-, porta més de 60 anys com a quintaessència de la globalitat. Des de Nova York a Jakarta, passant per Teheran o París, no només hi ha un conscienciació clau sobre la problemàtica, sinó que tot sovint s’hi prenen decisions tant o més importants que les que es porten a terme al terreny. A més a més, aquesta importància globalitzada es veu reflectida en les diverses opinions públiques de qualsevol coordenada del planeta. A tot arreu es pot trobar partidaris d’un o un altre bàndol, amb un partit pres sense fissures, amb un odi furibund contra el seu oponent, real o imaginari, que trasllada la realitat d’Israel i Palestina a qualsevol racó del món. De fet, tothom en té -o creu tindre’n- una opinió formada. El tsunami informatiu que vivim al voltant d’aquest conflicte etern provoca alhora el miratge d’aquesta formació i, paradoxalment, actua com a agent desinformador. La propaganda és més viva que mai quan parlem d’Israel o Palestina. Sense cap tipus d’exageració, es pot parlar que es tracta del conflicte de conflictes, de l’epicentre de la inestabilitat geopolítica. Cap paraula, cap adjectivació, cap descripció, mai no pecarà d’hiperbòlica quan es tracta de la guerra oberta entre palestins i israelians.
És per això que des del Col·lectiu Safranar no ens mantenim aliens a aquesta realitat. I, doncs, intentem analitzar el món que ens envolta des d’una manera rigorosa. Perquè ens interessa, perquè ens desperta la nostra curiositat i perquè, és clar, no ens deixa indiferents. Així doncs, hem elaborat un cicle de conferències sobre Israel i Palestina que tindran lloc a la Casa de Cultura de Torrent del 14 al 28 de maig de 2009.
Comptarem amb la participació de ponents de solvència contrastada en la matèria, com és el cas d’Anaclet Pons, professor d’Història Contemporània de la Universitat de València, que inaugurarà les sessions el dijous 14 de maig a les 20:00 amb una conferència titulada Palestina, les arrels d’un conflicte.
Continuarem el 21 de maig a la mateixa hora amb una xarrada que té com a objectiu conéixer de primer mà La vida sota l’ocupació. Anirà a càrrec dels activistes Pau Romero i Esteve Ribera, del Moviment Internacional de Solidaritat (ISM en les sigles en anglés). Es tracta d’un moviment nascut el 2001 que utilitza els mètodes i principis de l’acció directa no-violenta per ressistir l’ocupació israeliana de terres palestines. Entre les tasques que du a terme l’ISM hi ha l’observació a controls militars i a les zones amb colons, així com l’acompanyament de serveis mèdics durant les incursions militars israelianes, entre d’altres.
Finalment, el dijous 28 de maig a les 20:00 hores, la periodista Lola Bañón clourà el cicle de conferències amb El moviment de Hamàs, que ens farà llum sobre aquesta organització tan polèmica com clau per entendre el dia a dia del sud del Líban. Bañón és doctorada en comunicació audiovisual i membre de la UNRWA (United Nations Relief and Works Agency for Palestine Refugees in the Near East), així com una reconeguda especialista sobre els temes del Pròxim Orient al nostre país. Com a periodista, ha treballat d’enviada especial a la zona.
A més a més, durant els dies que durarà el cicle de conferències, és a dir els dies 14, 21 i 28 de maig, podrem contemplar al hall de la Casa de Cultura una exposició fotogràfica de com és La vida sota l’ocupació, amb imatges de la vida quotidiana dels palestins al seus territoris administrats per l’estat d’Israel.
25 d’abril: Recuperem el territori
No molt lluny d’ací, si algú de vosaltres heu entrat per l’autovia des de València, existeix un poble fantasma. No és Manhattan ni Benidorm, és un barri de Torrent, sense fesomia, anònim, finques i finques i més finques. Una aglomeració de rajoles, una damunt de l’altra. A la vora del Safranar, sempre amenaçant, a l’aguait. De nit, no hi veureu llums encesos, alguna finestra que altra perduda en meitat del no-res. L’explicació és ben senzilla: encara no s’han venut ni el 50% dels habitatges ja construïts. Ni les estimacions més optimistes dels constructors apunten que s’arribarà a aquesta xifra de compra. I encara volen fer-ne més!
D’altra banda, la criatureta té un germà gran, amb les urpes ben esmolades. A Catarroja, hi ha projectat un PAI (Pla d’Acció Integrada) anomenat NOU MIL·LENI (el nom de la cosa ja ens diu el concepte de progrés que tenen els seus ideòlegs). Preveu la construcció de més de 13.000 habitatges distribuïts en edificis que s’alcen entre 16 i 25 pisos del terra, tot i que actualment a Catarroja ja n’hi ha 8.000 habitatges, dels quals 2.000 són buits. Estem parlant de multiplicar per tres la població actual de la localitat, amb el desequilibri de recursos d’habitabilitat que això suposa. Invertiran tres vegades més en escoles? Invertiran tres vegades més en ambulatoris? Invertiran tres vegades més en transports públics i serveis?
És hora de demanar responsabilitats polítiques, és moment d’assenyalar amb el dit els empresaris especuladors i polítics corruptes que s’han engreixat les butxaques amb la depredació urbanística, amb l’espoli del territori. Partit Popular i Partit Socialista, al llarg i ample de la comarca de l’Horta i del País Valencià en general, han permés i permeten quotidianament aquestos desficacis. Ha arribat l’hora de parar-los els peus i traure a la llum aquestes traïcions flagrants.
La crisi (algú n’ha sentit a parlar?) etimològicament, en grec, significa “situació de canvi”. És a dir, una oportunitat. És la nostra OPORTUNITAT per enderrocar un model de fals desenvolupament, enverinat, obsolet, que atempta contra el nostre patrimoni i el nostre paisatge. Ha estat el criminal miratge del pa per a avui i la fam per a demà. Però açò s’ha acabat: la bombolla ha esclatat. S’obre un panorama de reformes i, una vegada més tornem a incidir, és la nostra OPORTUNITAT perquè aquestes vagen en la direcció de respecte i sostenibilitat, de cohesió social; en definitiva, dels paràmetres que reivindiquem per a una societat més justa.
Avui fa tres segles, les nostres institucions van patir una derrota. Els darrers anys han estat diàriament, pel que fa al territori, una autèntica Batalla d’Almansa. Esperarem que siguen els valencians i les valencianes del 2307 els qui enceten la lluita per redreçar i recuperar el territori o posarem les mans en farina des d’ara mateix?
(Manifest llegit el 25 d’abril de 2009 de matí a Torrent, durant la marxa en commemoració dels 302 anys de la pèrdua dels nostres furs i llibertats nacionals)
Col·lectiu Safranar