Crònica d’un temps d’un país
Títol: Al vent. Crònica d’una nova cançó
Autor: Carles Gámez
Editorial: Publicacions de la Universitat de València
Any: 2009
Enguany fa cinquanta anys que Ramon Pelegero Sanchis tornava al seu poble, a Xàtiva, en moto amb un amic asturià i, com una epifania per a la nostra cultura, li venia el vent a la cara. Més tard, ja convertit en Raimon, presentava i començava a circular la cançó pels ambients universitaris de la grisa ciutat de València de la fosca nit del franquisme. No serà, però, fins al 1963 quan Al vent, ja convertit en tota una referència, arribarà a plastificar-se amb aquella portada inoblidable d’Oriol Maspons i que encara continua sent igual de punyent.
Ni Raimon ni Al vent, però, necessiten d’aquestes efemèrides per a tornar a la gola i oïts del poble, ja que mai no se n’han anat i les noves generacions van, una a una, fent-los seus i mantenint-los en constant dinamisme. En aquest sentit, serveix de constatació prou destacada la permanència en el repertori del cantautor de Torrent Pau Alabajos una infatigable versió d’Al vent i una assumpció del cànon raimonià.
Ara bé, dates redones d’aquesta mena són molt necessàries pel que signifiquen de posada al dia de propostes duradores que agafen l’excusa per fer-se un lloc. És el cas d’aquest magnífic volum que ara ens ocupa, Al vent. Crònica d’una nova cançó, de Carles Gámez, editat per la Universitat de València. La reflexió, la posada en valor, se serveixen d’aquestes dates perquè el debat s’inicie a l’àgora pública.
Al principi, fou el crit. I, així, la irrupció d’aquell jove cantautor de Xàtiva és l’espurna que aplega relat d’història de la cultura que ens endinsa en la quotidianitat d’una època. Gámez, molt bon coneixedor dels viaranys de la música popular i que ja havia dedicat monografies a Lluís Llach, entre d’altres, reïx a dibuixar un fresc que ens transporta als sons que marcaven el dia a dia en què es va gestar Al vent. Així mateix, també hi assistim a les noves propostes que van sorgint arreu del globus i que serviran d’inspiració per al nostre jove xativí que busca la seua veu. Tenim la irrupció dels cantautoria Itàlia, on naixerà aquesta particular manera de fer; la chanson francesa de Brassens, Brel o Ferré que tant influiran els primers dels setze jutges i que seran un far de constant guia; l’esclat de labossa nova al Brasil, amb Antônio Carlos Jobim, João Gilberto, Vinícius de Morais, etc. i el posterior naixement del tropicalisme de Caetano Veloso, Gal Costa o Gilberto Gil… En definitiva, som transportats als sons que ambientaven eixe país que tota una generació va començar a fer els anys seixanta.
Cal assenyalar, doncs, que un dels grans encerts del llibre és aconseguir fer valdre eixa crònica de què ens parla el títol. El text és un goig de lectura amanida amb les imatges dels cantants i les portades com va més agosarades dels vinils que facturaven. Es tracta, de fet, d’una viatge amb Raimon com a protagonista a què som convidats d’espectadors. D’aquesta manera, per exemple, quan aquell jove de Xàtiva que cridava des de la necessitat existencial més primària s’embarca en l’aventura de musicar una obra densa com la poètica d’Espriu -i més encara l’encert en un primer moment perplex de deixar de banda La pell de brau-, el lector ja ha copsat la lògica d’eixa evolució, així com la desembocadura del compromís cívic en recordar els poetes valencians clàssics. Perquè, cal recordar-ho i, en aquest sentit, el llibre és modèlic, el descobriment seminal d’una tradició amagada va resultar d’una tasca emancipadora encomiable. En aquest sentit, Ausiàs March s’empelta de manera completament natural amb el crit alliberador de Raimon.
Estem, doncs, davant d’una obra que posa en valor el que siga un dels moviments punters de la cançó europea i una de les fites més importants de la cultura a casa nostra com és la Nova Cançó. Quedaran, de fet, pocs elogis a fer a eixa generació. Quedaran, això sí, moltíssims, massa, reconeixements a fer-hi per part de les institucions -tema que no entra en el plànol narratiu del llibre, com és l’oblit covard d’aquest compromís per part del poder una vegada ja n’ha fet ús. Cal sentir-nos orgullosos del nostre patrimoni musical, el qual, perquè encara resulte més admirable, continua sent, com aquell Raimon que ens mira des de la coberta de l’EP amb el quartet joiós d’Al Vent, Som, A colps, La pedra, d’una actualitat punyent. Quan, de fet, hom pensa en l’esclat alliberador que podien suposar eixes cançons fa cinquanta anys no deixa de pensar, en definitiva, el que encara suposen ara.
Col·lectiu Safranar
1a Festa Estellés a Torrent
II Jornades d’Història: Amèrica Llatina